Miranda Priestly, Anna Wintour, Prada i el diable…

Miranda Priestly -Meryl Streep en el film- és un personatge de ficció nascut de l’imaginari de l’escriptora Lauren Weisberger. Protagonitza el paper de l’editora cap d’una de les revistes de moda més importants i influents de New York. És una persona freda, calculadora i despietada. És una de les protagonistes de la novel·la que originalment es va titular “*Writer’s *Voice” encara que finalment va ser publicada l’any 2003 sota el títol “The Devil Wears Prada” -El diable es vas veure de Prada-….

Anna Wintour no és un personatge de ficció, és real com la vida mateixa. Editora cap de VOGUE USA des de fa més de vint-i-cinc anys, és coneguda pel seu mal caràcter i per ser una de les persones amb més poder en la indústria de la moda. En el passat any 2013, va aparèixer en el nº 41 de la llista Forbes de les 100 dones més influents del planeta.

Miuccia Prada -néta del fundador de la marca italiana Prada- ha estat la dona que ha sabut dimensionar la marca que va crear el seu avi, fins a posicionar-la com un referent de luxe i qualitat al món de la moda.

Del Diable, no hem trobat dades fefaents com per escriure una breu biografia… Tampoc estem segurs -encara que ho creiem- que vista de Prada. Fins i tot de Gucci, Armani…

Lauren Weisberger -l’escriptora-, va ser ajudant directa de l’editora cap de VOGUE USA -si, d’Anna Wintour- durant una mica més de dos anys. Després publicaria la seva primera novel·la “The Devil Wears Prada” -El diable es vas veure de Prada-. Encara que Prada no apareix en la novel·la ni en el film, es va utilitzar en el títol de la novel·la per denotar el to glamurós i elitista que qüestiona la novel·la sobre el món de la moda.

La moda, en essència, manca de capacitat alguna per fer-nos ser res. Ni millors, ni pitjors persones… A diferència del que se sol comentar, la moda ni és frívola, ni és elitista, ni glamurosa, ni banal… Tan sols les persones, tenim la capacitat de projectar amb la nostra imatge, aquests conceptes.

La moda és el resultat del treball dur de moltes persones anònimes, entre ells els milers de dissenyadors que treballen per a les grans marques i que viuen amb passió el treball que realitzen. 

Però llavors, el diable, es vas veure de Prada, fins i tot de Gucci o Armani… i decideix qui, quan, quant i on. 

I llavors sí. La moda es converteix en un joc de poder que té com a únic objectiu generar guanys a costa de la passió dels professionals d’aquest sector i d’un públic que consumeix moda seguint les directrius marcades per les persones -que vestides de Prada- tenen el poder de decidir “que” o “qui”, “és” o “està” de moda.

Encara que la temptació -ja sigui en forma de poma de DKNY- sigui difícil de resistir, són els consumidors els responsables finals de saber utilitzar la moda a favor del seu estil i de la seva personalitat, i de fer-ho d’acord amb la seva activitat i manera de ser….

“La moda passa, l’estil no” Coco Chanel