Arxiu d'etiquetes per a: #lideralatevaimatge

Saber estar… imatge, valor i influència

Saber estar és saber comportar-se d’acord l’entorn en el qual un es troba sense perdre en identitat. L’educació i respecte és bàsic per a qualsevol persona sigui què sigui el seu estatus social o professional. En cada ocasió, context o cultura requereix uns coneixements mínims per saber estar coherentment.

El saber estar és percebut i valorat a través de la imatge personal & professional. Utilitzar-ho de forma adequada influència positivament a la pròpia imatge.

Saber estar a cada moment sembla senzill, però els Srs. i Sres. del Parlament de Catalunya en més d’una ocasió ens demostren tot el contrari. La setmana passada per exemple, la majoria de mitjans de comunicació van comentar el “saber estar” de la diputada Sra Levy del partit popular, mastegar xiclet descaradament en la sessió parlamentària d’investidura del “President de la Generalitat de Catalunya” i la projecció de postures en actitud apàtica en les sessions parlamentàries al llarg de la setmana. Els diputats són càrrecs públics i el fet de saber estar forma part del seu treball, sigui el que sigui la seva ideologia política.

Levy

andrea-levy-1447417458867

En l’àmbit laboral, el lògic és donar una contestació/resposta davant una petició d’un pressupost o treball a realitzar… Però resulta que cada dia trobem més normal no donar resposta, o fer ús del telèfon laboralment en qualsevol entorn o fer ús de les seves aplicacions de forma incoherent.

En els transports públics és habitual veure a gent gran o embarassades dempeus, mentre altres persones estan assegudes amb la mirada clavada en els seus smarphones d’última generació.

Les formes i maneres de fer han canviat, però existeixen uns límits que no poden oblidar-se… Saludar amb un “bon dia”; Ser respectuosos amb la puntualitat; Utilitzar la indumentària correcta a l’esdeveniment, etc. Saber transmetre un saber estar en cadascuna de les situacions diàries professionals, no és cosa de desfasats ni de distinció, és mostrar respecte en un entorn social i laboral molt heterogeni.

El “saber estar” és un valor de diferenciació transmès per actituds a través de la imatge:

Captura de pantalla 2015-11-14 a la(s) 09.32.31

 

Miranda Priestly, Anna Wintour, Prada i el diable…

eldiablo_2

Miranda Priestly -Meryl Streep en el film- és un personatge de ficció nascut de l’imaginari de l’escriptora Lauren Weisberger. Protagonitza el paper de l’editora cap d’una de les revistes de moda més importants i influents de New York. És una persona freda, calculadora i despietada. És una de les protagonistes de la novel·la que originalment es va titular “*Writer’s *Voice” encara que finalment va ser publicada l’any 2003 sota el títol “The Devil Wears Prada” -El diable es vas veure de Prada-….

 

Anna Wintour no és un personatge de ficció, és real com la vida mateixa. Editora cap de VOGUE USA des de fa més de vint-i-cinc anys, és coneguda pel seu mal caràcter i per ser una de les persones amb més poder en la indústria de la moda. En el passat any 2013, va aparèixer en el nº 41 de la llista Forbes de les 100 dones més influents del planeta.

 

Miuccia Prada -néta del fundador de la marca italiana Prada- ha estat la dona que ha sabut dimensionar la marca que va crear el seu avi, fins a posicionar-la com un referent de luxe i qualitat al món de la moda.

 

Del Diable, no hem trobat dades fefaents com per escriure una breu biografia… Tampoc estem segurs -encara que ho creiem- que vista de Prada. Fins i tot de Gucci, Armani…

 

Lauren Weisberger -l’escriptora-, va ser ajudant directa de l’editora cap de VOGUE USA -si, d’Anna Wintour- durant una mica més de dos anys. Després publicaria la seva primera novel·la “The Devil Wears Prada” -El diable es vas veure de Prada-. Encara que Prada no apareix en la novel·la ni en el film, es va utilitzar en el títol de la novel·la per denotar el to glamurós i elitista que qüestiona la novel·la sobre el món de la moda.

 

La moda, en essència, manca de capacitat alguna per fer-nos ser res. Ni millors, ni pitjors persones… A diferència del que se sol comentar, la moda ni és frívola, ni és elitista, ni glamurosa, ni banal… Tan sols les persones, tenim la capacitat de projectar amb la nostra imatge, aquests conceptes.

 

La moda és el resultat del treball dur de moltes persones anònimes, entre ells els milers de dissenyadors que treballen per a les grans marques i que viuen amb passió el treball que realitzen. 

 

Però llavors, el diable, es vas veure de Prada, fins i tot de Gucci o Armani… i decideix qui, quan, quant i on. 

 

I llavors sí. La moda es converteix en un joc de poder que té com a únic objectiu generar guanys a costa de la passió dels professionals d’aquest sector i d’un públic que consumeix moda seguint les directrius marcades per les persones -que vestides de Prada- tenen el poder de decidir “que” o “qui”, “és” o “està” de moda.

 

Encara que la temptació -ja sigui en forma de poma de DKNY- sigui difícil de resistir, són els consumidors els responsables finals de saber utilitzar la moda a favor del seu estil i de la seva personalitat, i de fer-ho d’acord amb la seva activitat i manera de ser….

 

“La moda passa, l’estil no” Coco Chanel